Un codi maçònic del segle XIX
Escrit per Eduardo Montagut
Els maçons haurien d'escoltar sempre la veu de la seva consciència, fer tot allò que devia o allò que es podia.
A El Menorquín, órgano republicano de Menorca, es van inserir molts articles sobre la maçoneria durant el Sexenni Democràtic i amb clara visió positiva cap a aquesta davant dels diaris religiosos de la pròpia illa. Juan José Morales Ruiz va estudiar aquest diari al seu dia i la importància que té com a font per estudiar la maçoneria menorquina. Va ser un diari republicà, anticlerical i clarament un diari maçònic.
En aquesta peça rescatem un document, molt propi de la maçoneria vuitcentista, i que no és altre que un codi de conducta. En aquest cas, pel que sembla, havia estat traduït del francès, i ho inseria un maçó amb la inicial F, i els tres punts corresponents. Rescatar aquest tipus de materials té interès, al nostre entendre, perquè permet aportar informació sobre visions a favor de la maçoneria davant del discurs antimaçònic que ha imperat en la història contemporània espanyola i que va acabar per calar a l'imaginari col·lectiu, especialment, gràcies a l'Església i al Franquisme. No es tracta de fer cap apologia, sinó d'oferir alternatives per enriquir el nostre coneixement.
El Codi té trenta-tres màximes.
En primer lloc, calia estimar-se els uns als altres, un desig compartit per la pròpia tradició cristiana. Després s'afirmava que la maçoneria era la “causa de la humanitat” i per això els maçons havien de treballar-hi. D'aquesta manera, i amb un clar llenguatge poètic, els maçons aconseguirien cenyir-se als seus fronts amb llorers “que no es podran pansir mai”. En un codi maçònic no podia deixar d'haver-hi una definició de maçoneria. Seria una associació d'homes reunits per tal de fer-se útils els uns als altres, és a dir, s'adopta una definició de tipus solidari entre els maçons, perquè, a més, s'insisteix que cal donar suport mutu. Que s'opti per una definició així i no per altres de més generals es pot interpretar perquè la naturalesa del document en si, un codi per a la bona conducta de tot maçó. En aquest sentit, al punt quart s'insisteix que, independentment, del ritu que es practiqués un maçó era germà de tots els maçons del món. El Codi maçònic insistia molt en això, a no fer mal, a fer el bé ia considerar que era perjuri un “auxili refusat” a un germà. En un altre punt s'insistia en el respecte i l'amor envers els semblants i els germans com a un mateix, perquè eren iguals, i “criats a imatge de la Divinitat”.
El punt cinquè seria més complex perquè no tots els maçons ni totes les maçoneries consideren que cal adorar el Gran Arquitecte de l'Univers. Però també és cert que en un altre punt s'explicava que el veritable culte al Gran Arquitecte de l'Univers consistia a practicar bons costums. En tot cas, la qüestió es complica quan s'afirma més endavant que calia fer bé per l'amor del bé mateix, però, a més, un maçó havia de conservar la seva ànima en estat pur per comparèixer dignament davant del Gran Arquitecte de l'Univers que és assimilat a Déu. Insistim que això mai no va ser unànime, i en la mateixa maçoneria francesa de la qual, pel que sembla, prové aquest text traduït al castellà, al segle XIX va tenir lloc un procés clarament contrari a assimilar al GADL’U a Déu i, per tant, sense culte cap a aquest.
Els maçons havien de deixar parlar els altres, apreciar els “bons”, compadir els “dèbils”, fugir dels “dolents” i, una vegada més, no fer mal a ningú. La manera de parlar d'un maçó també tenia importància. Als poderosos se'ls havia de parlar discretament, de manera prudent amb els iguals, sincerament amb els amics, dolçament amb els nens i tendrament amb els pobres. En aquest sentit, a més, calia ser-ne “pare”, germà dels estranys, amic dels indigents i un “salvador per als vençuts”.
Els maçons haurien d'escoltar seumpre la veu de la seva consciència, fer tot allò que devia o allò que es podia. No s'hauria d'adular un germà perquè això era considerat com una traïció. De la mateixa manera, si un germà adulava es podia témer que intentés corrompre't.
Cal evitar les querelles, evitar els insults, i posar sempre la raó de la part d'un.
Les dones havien de ser respectades, i no calia abusar de les seves “debilitats”, en una consideració, certament, paternalista. De la mateixa manera era preferible morir abans de deshonrar una dona. Els maçons sempre havien de llegir, estudiar, treballar, reflexionar. Aquests són aspectes que la maçoneria ha destacat perennement, l'amor a la feina. Un maçó s'hauria d'acontentar amb tot, “per tot i amb tot”. Els maçons havien d'alegrar-se amb la justícia, enutjar-se amb la iniquitat i patir sense queixar-se, en una mena d'estoïcisme. Si un tenia fills calia agrair-ho al Gran Arquitecte de l'Univers. El pare ha d'intentar que fins als deu anys el fill li temés, fins als vint-i-cinc, l'estimés i fins i tot la mort el respectes. Però, a més, fins als deu s'havia de mestre, durant vint, pare i fins a la mort un amic. Als fills calia donar-los millors principis que bones maneres. Un pare havia d'ensenyar el fill a ser recte, i era preferible formar homes bons que savis. Els maçons havien de conduir a la virtut els germans que se'n separessin, a més de ser sosteniment dels que vacil·laven, i havien d'aixecar el caigut. Els maçons no han de jutjar lleugerament les accions dels homes, no han de condemnar mai ni lloar. Els maçons no podrien ser indiferents al patiment, i en les ajudes ningú no hauria de conèixer la seva contribució.
Hem treballat amb el número del diari esmentat més amunt, del 4 de novembre de 1869. D'altra banda, és imprescindible la lectura del treball de Juan José Morales Ruiz, “El Menorquín i la Logia Maonesa de “Los Amigos de la Humanidad”, a José Antonio Ferrer Benimeli, (cord.), Masonería, política y sociedad 9 Volum. 323-340.ò
'El Menorquín: òrgano republicano federal de la isla de Menorca' - Any I Època Segona Número 80 (04/11/1869)
Publicat a NUEVA TRIBUNA
