DE LA LITERATURA I LA MAÇONERIA A HISPANOAMÈRICA
Per Iván Herrera Michel
Abans de l'arribada de Colom a Llatinoamèrica hi havia moltes cultures. Potser les més conegudes són les de llengües maya, náhuatl (dels asteques) i quítxua (dels inques), i és una veritable pena que molt poca literatura d'aquestes civilitzacions hagi sobreviscut a la barbàrie de la colònia i la conquesta.
No va ser fins al 1609 que un mestís, fill d'un noble extremeny i d'una princesa Inca, nascut a Cuzco, Perú, batejat com a Gómez Suárez de Figueroa, i més conegut com l'Inca Garcilaso de la Vega, “Príncep dels escriptors del nou món", publicés a Lisboa, Portugal, una obra amb el títol de “Comentaris Reals dels Inques”, perquè es donés inici formal al que avui anomenem Literatura Llatinoamericana. El contingut del llibre era reivindicatori de la civiliAneu al blog d'Iván Herrera tzació Inca, i s'inicia amb el seu mite originari culminant amb la conquesta dels espanyols el Tahuantinsuyo.
D'aleshores endavant, i durant gairebé dos segles la nostra literatura va pendular entre l'exaltació del caràcter cavalleresc de la conquesta, l'arravatament filosòfic de l'indígena i la proclama revolucionària. Arribat el Romanticisme i la Maçoneria d'Europa a finals del XVIII, ja comencen a aparèixer Maçons a la literatura llatinoamericana.
Al meu país, per exemple, la primera novel·la colombiana la publica el Maçó Juan José Nieto Gil el 1844, sota el títol “Ingermina o la Hija de Calamar”, en què sota el teló de fons de la dura resistència dels indis Calamars a la colonització espanyola, s'explica la història d'amor entre un germà del conqueridor madrileny Pere d'Heredia i la princesa Ingermina, movent-se entre allò cavalleresc i allò poètic de la conquesta i allò indígena. La segona novel·la al meu país és del mateix autor d'un any més tard i es titula "Los Moriscos" i és una mica més aliena a nosaltres ja que narra les vicissituds d'una família mora expulsada d'Espanya arran del Decret de 1609. Ambdós relats són de tall històric i pel que sembla es van inspirar en els escrits de Walter Scott.
Igualment el Maçó Jorge Isaac, que era abans que res un poeta, va publicar el 1867 “María”, que va tenir un èxit immediat a tot Llatinoamèrica. A l'obra es narra la història tràgica dels amors de Maria i el seu cosí Efraín. La trama és senzilla: Efraín parteix a la capital a seguir els estudis deixant a la seva cosina de la qual s'ha enamorat. Sis anys després torna i viu un romanç de tres mesos amb ella, abans de partir per a Londres. Dos anys més tard torna només per assabentar-se que Maria ha mort i se'n va de la comarca sense rumb fix. És un relat paisatgista que recorda Edgard Allan Poe.
Llatinoamèrica no ha estat tan fecunda com Europa en escriptors i poetes que han passat per la Maçoneria. Això nostre ha estat principalment, durant una mica més d'un parell de segles, les lluites per la independència, el discurs jacobí que el va seguir i l'acció liberal partidista posterior.
No obstant això, podem vanagloriar-nos d'haver comptat a les nostres columnes logials amb Maçones i Maçons de la talla els Premis Nobel de Literatura Gabriela Mistral i Rubén Darío, a més d'Andrés Bello, Leopoldo Lugones, José Martí, Jorge Isaac, etc.
Això no vol dir que no trobem i sentim amb devoció, aquí i allà, poetes espontanis, amb més emoció lírica que tècnica literària, que ens declamen textos propis i aliens molt sentits sobre els símbols o sobre la seva pertinença a l'Orde. Aquests poetes i poesies solen adornar les Tingudes de Masticació o els esdeveniments Maçònics galants. I podríem afirmar que estan més en la línia de “La meva Lògia Mare” de Rudyard Kipling, que “Al Maestro que se va” d'Antonio Machado.
Una característica dels nostres escriptors famosos llatinoamericans és que en molt rares ocasions es refereixen a la Maçoneria i/o a la seva doctrina en forma manifesta, ja sigui en prosa o en vers, encara que en moltes de les seves obres ens queda clar que el missatge central dels seus escrits és coherent amb l'històric de l'Orde a la regió. Aquí ens reconeixem en ells.
Però mai no serà a la manera explícita que envolta Pierre Bezújov, el personatge de “Guerra i Pau”, de Lleó Tolstoi, on sense embuts més l'escriptor es refereix a la seva relació amb la seva Lògia i a les lluites que des d'allà es propulsen per a avançar profundes reformes socials, alliberar esclaus i terres, construir escoles i hospitals, en una aspiració permanent de progrés.
En això ens assemblem més els Maçons Llatinoamericans a la Maçoneria russa del XIX, que a la Maçoneria que descriu Dan Brown al “El Símbol Perdut”, que ven la idea estrafolària que els Maçons protegim un poderós secret, que de conèixer-se podria canviar el rumb del món.
Avui dia, la literatura ha cedit molt d'espai a l'hora del lleure. La televisió, la ràdio, els videojocs, els diaris i les revistes en paper o virtuals l'han relegat a un segon pla. La Maçoneria, també ha retrocedit davant noves formes societàries que atrauen homes i dones lliures i de bons costums per construir-se entre si, amb absoluta llibertat de consciència, sense exclusions i sense una mena de ritu de pas una mica recarregat que implicaria un abans i després d'ampliació de la consciència i d'identitat social.
Mario Vargas Llosa, en una conferència l'any 2001, recordava que a Jorge Luis Borges li irritava que li preguntessin “Per què serveix la literatura?”. Nosaltres els Maçons hem sentit moltes vegades aquesta mateixa pregunta referida a la Maçoneria, provinent de contextos que acostumen a mesurar les coses per la seva utilitat pràctica i no assumeixen la construcció de l'ésser humà i del seu entorn social en termes de llibertat com una cosa pragmàtica.
Tot i això, és un fet inqüestionable que les llibreries segueixen plenes de lectors, i la Maçoneria cada dia inicia més homes i dones interessats en els seus imaginaris, drames i mètode de construcció.
I com passa amb els llibres, cada Lògia té la persona que li quadra. Quan ens equivoquem ho deixem i ja està. I quan ens sentim fascinats amb ells, ho incorporem a la nostra vida.
.jpeg)
