Opinió: La raó laica davant la irracionalitat autoritària

Per Lluís Pérez-Lozano (*)

Antoni Domènech,[1] que en pau descansi, dedicà bona part de la seva obra (oral i escrita) a lluitar contra la deriva postmoderna d'una part de l'esquerra.

Entenent per "postmoderna" aquesta part de l'esquerra que, en comptes de fer una esmena "des de dins" a l'herència de la Il·lustració, passarà a fer una esmena a la totalitat. Per aquesta esquerra, el racionalisme il·lustrat no era sinó una mascarada pel colonialisme europeu, el patriarcat i el poder de les classes altes. L'emancipació dels oprimits reclamaria, així, un fort relativisme, tant des del punt de vista epistemològic com ètic: un rebuig més o menys frontal a la pretensió il·lustrada d'utilitzar la raó per anar apropant-nos (de manera imperfecta) a la veritat objectiva i al bé comú (de cada comunitat política i de la humanitat entera).

Domènech, per contra, reivindicava el compromís tradicional de les esquerres amb el mètode científic i amb les ètiques racionals (com les de Wollstonecraft o Kant), així com amb les teories polítiques i econòmiques que intentaven assentar-se a les dues potes (com la de Marx). als ideals de la Il·lustració radical (com el de la igualtat) Domènech alertava que una cosa és l'examen crític continuat sobre allò que es considera veritable, i que una altra cosa és rechazar la pròpia idea de veritat. .Que aquest darrer extrem duia a buidar de contingut conceptes emancipadors com el de justícia I que, quan això passa, inevitablement acabem situant les nostres vinyes col·lectives sota la del més fort, cosa que, naturalment, apuntala l'opressió del feble.

A les seves obres i intervencions en aquesta línia, Domènech sovint citava un passatge de Benito Mussolini, francament aclaridor:

“El feixisme és un moviment superrelativista [...]. d'haver aplicat el relativisme a l'anàlisi del socialisme. una veritat objectiva externa..., aleshores no hi ha res més relativista que les actituds i les activitats feixistes... Nosaltres, els feixistes, hem manifestat sempre una indiferència absoluta per totes les teories... Nosaltres, els feixistes, hem tingut el valor de deixar de banda totes les teories polítiques tradicionals, i som aristòcrates i demòcrates, revolucionaris i reaccionaris, proletaris i antiproletaris, pacifistes i antipacifistes."  La resta és evident... El relativista modern dedueix que tothom té llibertat per crear-se la seva ideologia i per intentar posar-la en pràctica amb tota l'energia possible, i ho dedueix que totes les ideologies tenen el mateix valor, que totes les ideologies són simples ficcions.

Avui, en plena expansió global de l'extrema dreta, demòcrates de tot el món intenten localitzar les causes d'aquest fenomen per poder combatre'l. Com amb qualsevol gran fenomen social, segur que ens trobem davant d'un amb origen multicausal. Però el fet és que hi ha un tret comú a totes les extremes dretes de tot el món: el seu rebuig, implícit i sovint explícit, al racionalisme de matriu il·lustrada. Des de les conspiranoies estil QAnon fins al negacionisme climàtic, passant per la invenció de dades falses sobre criminalitat o la difusió de mites pseudohistòrics, els moviments d'extrema dreta de tot el món participen obertament d'una cultura d'exaltació de la irracionalitat. Una cultura de què formen part, i no menor, els vincles entre l'extrema dreta i els fanatismes religiosos (de tota mena de religions). És per això que, a l'arsenal disponible per lluitar contra l'auge de l'extrema dreta, les forces prodemocràtiques han de renovar el seu compromís amb un valor que ja fa massa temps que confinen un lloc secundari: el de la laïcitat.

1. La laïcitat i l'imperi de la raó

Sovint la laïcitat s'entén com una forma de neutralitat de l'Estat en matèries religioses i morals. Tot i això, aquesta comprensió simplista no fa justícia al veritable significat d'aquest concepte. La laïcitat implica, en essència, que les posicions basades en la fe i el dogma són respectades a l'esfera privada, però no governin la vida pública. Aquesta només pot ser governada per l'imperi de la raó, mitjançant la deliberació pública entre tota la ciutadania. Això vol dir que les decisions polítiques i socials han de basar-se en el diàleg racional i en l'evidència empírica, no en creences dogmàtiques, que, per definició, refusin sotmetre's a un escrutini racional. L'estat no és “neutral” quan, per exemple, decideix que l'adulteri no és delit, que la teoria sintètica de l'evolució s'ha d'ensenyar a les escoles o que els matrimonis entre persones del mateix sexe són legals . Les persones que no estiguin d'acord amb això han de poder combatre aquestes decisions a l'àgora pública, però els arguments basats en la fe religiosa (privada i intransferible, per definició) no hi poden entrar.

Naturalment, l'imperi de la raó és un ideal regulador, al qual només ens podem posar al llit de manera imperfecta, ja que a la presa de decisions col·lectiva es barregen el debat més o menys racional amb el conflicte i les negociacions basades en relacions de força. Però l'important és que mai no es perdi de vista que la democràcia s'ha d'esforçar per maximitzar el grau de racionalitat pública que hi ha a les seves decisions, cosa que requereix, per descomptat, minimitzar les desigualtats de poder entre la ciutadania, atès que el diàleg racional només és possible (que no inevitable) entre els iguals.

La laïcitat, entesa així, proporciona una plataforma on totes les veus són escoltades, però on l'horitzó cercat és que les decisions col·lectives es prenguin sobre la base dels millors arguments, en el context de la deliberació pública entre ciutadans i ciutadans lliures i iguals. Això és crucial per a la convivència en societats cada cop més diverses, on la presa de decisions basada en dogmes de fe porta, inevitablement, a l'opressió dels membres de minòries religioses i culturals. La laïcitat pública és el fonament més ferm de la llibertat religiosa plena i, en general, de l'absoluta llibertat de consciència.

2. El combat laic contra l'irracionalisme

Com hem vist explicat pel mateix Mussolini, l'extrema dreta té el fonament intel·lectual a l'irracionalisme, la negació de la ciència i de la veritat objectiva, i el rebuig als ideals de la Il·lustració radical. L'irracionalisme de l'extrema dreta és manifesta en diverses maneres, com la negació del canvi climàtic, la difusió de teories de la conspiració i la promoció d'estereotips falsos sobre tot tipus de minories sexuals, religioses i culturals. Aquests elements formen part d'una estratègia més àmplia per desacreditar les institucions democràtiques, cosa que erosiona la confiança als sistemes democràtics en conjunt.

La laïcitat és una eina essencial per combatre aquestes tendències irracionalistes. En insistir que la vida pública és governi (en la mesura del possible) pel debat racional i l'qevidència empírica, la laïcitat contraresta l'irracionalisme de l'extrema dreta, promovent una cultura de debat i diàleg informats, en lloc de la confrontació basada en la per i la desinformació. Per tant, cal que la laïcitat sigui una de les bases del combat dels demòcrates contra l'extrema dreta. Això implica, entre altres coses, que les forces prodemocràcia reincorporin a les seves agendes una defensa activa del principi de laïcitat a l'espai públic, a més dassegurar que sigui seguit per les institucions educatives, governamentals i judicials. També requereix una política clara de rebuig a qualsevol intent d'imposar creences religioses o morals particulars a l'esfera pública.

Hi haurà qui hi voldrà veure una agenda antireligiosa. Ben al contrari, la laïcitat és un principi inclusiu, que garanteix la igualtat de tots els ciutadans i les ciutadanes, independentment de les seves creences religioses o espirituals. Al nostre país, al segle XIX, eren els activistes anticlericals els que lluitaven per garantir el dret dels protestants a obrir capelles, malgrat les enormes resistències de la jerarquia catòlica, per posar-ne només un exemple. La laïcitat assegura la llibertat per a totes les opcions religioses a base de garantir que cap governarà la Rex Pública, que és de tots en general i de ningú en particular.

3. Una laïcitat actualitzada

Tot i això, la laïcitat estarà coixa en aquest combat si no actualitza les seves receptes concretes a les condicions d'una Europa molt diferent de la dels segles XVIII i XIX. En aquella època, el paisatge religiós del continent era molt més uniforme, i l'ideal del ciutadà s'associava acríticament al de l'home blanc, propietari i de rerefons cultural cristià. Aquest supòsit ideal «universal» en realitat sempre emmascararà la imposició d'una visió i uns interessos molt particulars, que van ser discutits pels grans moviments emancipadors, com ara el feminisme, el moviment obrer o el propi moviment laïcista. Moviments que plantejaven una esmena «des de dins» al projecte de la Il·lustració radical, en contraposició a aquests moviments que (com el tradicionalisme o el feixisme) plantejaven esmenes a la totalitat «des de fora».

Però és que, a més, a l'era de la globalització, Europa és encara més diversa (quantitativa i qualitativament) que als segles en què es va començar a formular i implementar el principi de laïcitat. Això no implica que aquest concepte s'hagi d'abandonar, sinó que cal actualitzar les formes en què és concreta. Per posar un exemple: des d'un punt de vista laic, pot resultar controvertida la imatge d'un alcalde o alcaldessa assistint (com a càrrec públic) a una celebració religiosa com la Festa de l'Anyell. Però, alhora, el fet és que al nostre país bona part de les festes majors estan associades al santoral catòlic. Quan la majoria de catalans i catalans procedia del mateix rerefons cultural catòlic (sostinguessin o no aquesta fe), això podia no ser de gran importància. Al moment que una part creixent del país ni és catòlica ni prové de famílies de tradició catòlica, tot plegat és més problemàtic; sobretot en un context on un dels cavalls de batalla de l'extrema dreta és la criminalització de les persones de fe islàmica. La manera de resoldre aquest tipus de tensions entre la teoria i la pràctica de la laïcitat no és fàcil, però el que és clar és que no pot ser la mateixa que al segle XX.

Això va lligat a la idea que la manera correcta de defensar els valors de la Il·lustració radical és fer una crítica «des de dins», en dos sentits: (1) identificar la distància que separa les nostres societats de la realització d' aquests valors, i (2) identificar les formes en què aquests valors s'han utilitzat, retòricament, per justificar sistemes socials que en realitat es troben en contradicció. A l'era de la globalització, la quarta ona del feminisme i l'auge de la diversitat cultural, l'universalisme laic només pot ser una eina eficaç en el combat contra l'extrema dreta si reconeix (i evita) els usos perversos passat legitimant el colonialisme, el nacionalisme d'estat, el classisme i l'heteropatriarcat.

Però, igual que és important fer aquesta crítica, també ho és que sigui una crítica des de dins de la Il·lustració radical. És bo i necessari desemmascarar que hi ha veritats que resultin no ser-ho, que hi ha universalismes que no són sinó particularismes imperials, o que hi ha consensos sobre la justícia que en realitat són injustos amb molts col·lectius; en canvi, renunciar a les pròpies idees de “veritat”, “universalitat” o “justícia” és suïcida per a qualsevol lluita d'emancipació. En el terreny de la convivència democràtica, l'alternativa a l'imperi de la raó traduït al principi de laïcitat és l'imperi del dogma basat en la força bruta. Les forces democràtiques de tot el món també han de tenir clar qui ha de ser la seva.

Referències bibliogràfiques

Domènech, A. (2019). L'eclipsi de la fraternitat. Una revisió republicana de la tradició socialista. Akal.

[1] Antoni Domènech (1952-2017) va ser un filòsof i polític català, professor a la Universitat de Barcelona i fundador de la revista 'Sin Permiso'. Reconegut per les contribucions al pensament polític, especialment en la defensa del republicanisme, el marxisme i la tradició il·lustrada, l'obra principal, L'eclipsi de la fraternitat, analitza la història del republicanisme i la connexió amb el socialisme, reivindicant la fraternitat i la igualtat com a valors polítics essencials per a l'emancipació.

(*) Lluís Pérez-Lozano és filòsof polític. Doctor en Ciència Política per la Universitat Pompeu Fabra, és membre del Grup de Recerca de Teoria Política d´aquesta universitat i director acadèmic de la Fundació Josep Irla.

Font: Pròleg a l'Informe Ferrer i Guardia, 2024.