AVENTURES MAÇÒNIQUES...
Per Amando Hurtado
El bullidor d'inquietuds en què es va produir l'aparició de la nova Francmaçoneria, que era per si mateixa una AVENTURA DE L'ESPERIT, van sorgir “aventurers” dels perfils més diversos. El segle XVIII va ser un magnífic sedàs de turbulències en el camí cap a noves fites. Per ell van deambular, al voltant de la Maçoneria i encara dins d'ella, personatges inusitats. L'aparença d'alineament amb la tradició maçònica dels constructors era buscada per molts que desitjaven presentar el seu “producte” filosòfic o científic amb el segell dels nous temps.
Recordem que al segle XVII la naixent Astronomia apareixia com a fill de l'ancestral Astrologia, que la Matemàtica rebrotava entre la flora cabalística i que la Filosofia reivindicava la seva vitalitat encara impregnada del perfum d'una Teologia omnipresent. Encara “errava” Galileu ...
Hi va haver espontanis que van crear suposats ritus maçònics amb el deliberat propòsit d’entabanar a entabanables mitjançant preteses “iniciacions” recolzades en EXTRAVAGANTS TÍTOLS.
Amb això es tractava també, en molts casos, de satisfer la cobdícia d'honors de l'acomodada burgesia emergent...
Van aparèixer per tot arreu, en aquell Segle de les Llums, detentors de grans “secrets” transcendentals, antics misteris redescoberts per personatges il·lustres, com el comte de Saint-Germain; MILITARS IL·LUMINATS, com el BARON VON HUND; universitaris clarividents com el professor Wheishaupt, d'Ingolstadt, o com el doctor Mesmer, creador del Ritu de l'Harmonia Universal... Societats secretes d'ocultistes, de mags, de conspiradors, d'erotomans, de gastrònoms o de simples “bon vivants”. Tots pretenien estar vinculats, encara que només fos per l'estructura aparent que adoptaven les fraternitats, amb alguna tradició paramaçònica.
I, segons alguns, podrien no haver-se quedat enrere ni tan sols els JESUÏTES, tan interessats sempre a recuperar per a l'Església una maçoneria catòlica (advocació sota la qual havia estat acollida abans la Maçoneria operativa de constructors). Els hi hauria impulsat la defensa dels interessos de Roma al llarg de la seva odissea estuardista a Anglaterra, Escòcia i França. La seva proverbial tenacitat i la seva gens menyspreable imaginació, tan germanes, per què negar-ho, de la tenacitat i imaginació maçòniques, els van portar a encoratjar l'aparició de diversos dels anomenats “graus cavallerescs” específicament lligats a l'escocisme estuardista i a l'Orde de Sant Andreu d'Escòcia. Els ritus crístics “TEMPLERS” porten, per a molts investigadors especialitzats, la marca indeleble dels “companys de Jesús”.
Recordem, en fi, les activitats del famós CAVALLER RAMSAY, escocès convertit al catolicisme -protegit pel bisbe Fenelon i preceptor dels fills del pretendent Estuard refugiat a Roma- al capdavant dels primers esforços maçònico-escocistes a França durant els primers lustres del segle XVIII.
El moviment maçònic era, en si mateix, un dels darrers cops de la Tradició occidental clàssica al llindar del nou camí que estava emprenent Europa pel camí d'un positivisme racionalista i pragmàtic que caracteritzaria el seu desenvolupament durant els segles XIX i XX. No han estat pocs els esdeveniments SUPOSADAMENT ESPIRITUALS a què pot conduir l'absència "de l'escaire i el compàs" a les rutes del Coneixement.
En aquesta dualitat rau l'ambivalència de la personalitat i de la tasca social dels maçons i és, també, causa de la incomprensió i confusió de molts profans en intentar enjudiciar la nostra història i els nostres actes puntuals sense considerar la dimensió iniciàtica que els ha d'encoratjar.
CARPE DIEM
