LA MASONERIA. GLOBALITZACIÓ I GLOCALITZACIÓ

Per Iván Herrera Michel

La Maçoneria és un d'aquests fenòmens discrets que neixen en llocs petits i s'acaben estenent, gairebé sense proposar-s'ho, com una xarxa que abraça continents sencers. El que a Londres va començar com un germen de sociabilitat il·lustrada aviat va obrir les portes a tots els homes lliures (i més endavant també a dones), transcendint credos, fronteres i classes socials. 

Des del principi va tenir molt de laboratori modern, un llenguatge de símbols, al·legories que cada cultura va interpretar a la seva manera, i un mètode de construcció humana sostingut en la voluntat dels qui, sent lliures, van decidir exercitar la fraternitat, la virtut i la llibertat de consciència.

Recordo, com si fos ahir, una tinguda en una Lògia de Santa Marta (Colòmbia) que feia gairebé un segle que estava en peu. El terra en blanc i negre, gastat per tantes generacions, em va fer pensar en els que alguna vegada van desembarcar amb baguls de mercaderies i llibres, i que potser, sense saber-ho, van sembrar també símbols que acabarien arrelant al Carib. Aquesta escena em va ensenyar que la Maçoneria no és un cos rígid ni uniforme, sinó una sociabilitat viatgera que s'adapta i roman. I vaig comprendre, a més, que els ritus, igual que les persones, es glocalitzen en la mesura que arriben a un nou lloc, absorbint la llengua, els gestos i fins i tot les tensions del lloc que els rep.                         

A Anglaterra, bressol d´aquest camí,  l'organització de les Lògies va respondre al pragmatisme d´un imperi que pensava en termes de ports, guarnicions i comerç. El model era senzill, de tallers petits, autònoms i fàcils de replicar, i no sorprèn que el 1813, amb la unió de Moderns i Antics, es consolidés un sistema conservador, masculí i centralitzat, on política i religió en quedaven fora.

França, per la seva banda, va triar un altre rumb, i allí les Lògies es van convertir en fòrums de debat i en laboratoris republicans. Des que el Gran Orient va proclamar el 1877 la llibertat absoluta de consciència, la Maçoneria francesa va assumir un paper crític, laic i transformador. A la resta del continent Alemanya va fantasiejar amb els templers, Escandinàvia va tenyir de luteranisme el Ritu Suec, i Itàlia va convertir els seus temples en trinxeres de la unificació. Cada país, sense excepció, va glocalitzar els ritus a la seva manera, i en això rau part del secret de la seva vigència.                   

Amèrica va ser un terreny fèrtil per a la reinvenció, i als Estats Units, l'exclusió racial de 1784 va donar origen al fenomen Prince Hall, matriu d'una tradició afrodescendent encara viva. Al Canadà, les Lògies van tendir fràgils ponts entre anglòfons i francòfons. Mèxic va abaixar la pugna d'escocesos i iorquins al terreny electoral. I al sud, de Xile al Brasil i a tot el Carib, els tallers van acompanyar el naixement de les repúbliques, unes vegades com a banderes de ciutadania i altres com a resistència davant del poder eclesiàstic. A cadascun d'aquests contextos, els ritus es van transformar, adoptant els accents polítics i culturals de la regió.            

Àfrica i Àsia van rebre la Maçoneria amb les empremtes del colonialisme, i, per exemple, a Sud-àfrica es va impregnar de les divisions de l'apartheid, però al Magrib van sorgir obediències vinculades al Gran Orient de França que es van atrevir a parlar de laïcitat i modernitat. A Àsia, cada país va marcar el compàs. Índia va fundar la seva Gran Lògia el 1961, el Japó el 1957, les Filipines el 1917, Israel el 1953. Turquia, sempre oscil·lant, obria i tancava Lògies en funció de les seves tensions internes. Allí també els ritus es van glocalitzar i en alguns casos es van vestir de republicanisme, en altres de religiositat nacional, i en altres simplement de prudència política.            

A Oceania, les primeres Lògies van arribar cap al 1820 i, de fet, Austràlia i Nova Zelanda van consolidar les seves Grans Lògies nacionals al segle XIX, i Tahití va viure la curiosa convivència de tallers anglesos i francesos que, tot i compartir símbols, van glocalitzar les seves pràctiques en competència oberta per la influència.                  

El resultat d‟aquest recorregut no és una institució homogènia, sinó un mosaic d‟experiències locals que compartien un mateix llenguatge simbòlic, però diferien en qüestions essencials com la política, la religió, la llibertat de consciència i el reconeixement mutu. Aquesta diversitat, lluny de ser un problema, va ser la força que la va mantenir viva.                         

Tres factors van fer possible l'expansió, que són la Lògia com a cèl·lula flexible i replicable, els símbols constructius comprensibles en tota cultura, i les xarxes de confiança que teixien els seus membres. A això s'hi va sumar la vella promesa il·lustrada de fraternitat universal i de perfeccionament humà.   

La glocalització va ser una constant, i a  Mèxic els ritus es van tornar banderes polítiques, a l'Índia, la independència nacional va trobar ressò a la independència Maçònica, a Cuba, les Lògies van ser refugi de patriotes, i a Amèrica Llatina i el Magrib la llibertat de consciència es va traduir com a versió local d'un ideal universal. En tots aquests casos, els ritus no van viatjar intactes i es van glocalitzar al contacte amb cada poble, i en aquest moviment van trobar noves formes de permanència.

La glocalització també es va manifestar en l'arquitectura de les Lògies, que mai no van ser còpies exactes d'un model europeu, sinó adaptacions als materials, climes i tradicions constructives de cada regió. Al Carib, per exemple, moltes Lògies es van aixecar amb sostres alts i ventilació creuada per resistir la calor humida, a Mèxic i els Andes es van incorporar patis i elements de pedra propis de la tradició local, a Àfrica i Àsia, les Lògies es van vestir amb colors i símbols que dialogaven amb l'entorn cultural. I així, el llenguatge universal de columnes, mosaics i orientacions es va entrellaçar amb allò particular de cada terra, convertint l'arquitectura mateixa en un testimoni de la glocalització Maçònica.                          

Per això, més que un club anglès exportat o una conspiració planetària, la Maçoneria va ser (i continua sent) una sociabilitat moderna que viatja amb comerciants, soldats, marins i intel·lectuals, reinventant-se a cada racó. La seva vitalitat neix d'aquesta tensió fecunda entre allò global i allò local, entre l'ordre anglosaxó, l'obertura continental i la creativitat de cada cultura.              

I cada cop que hi torno a pensar, torno mentalment a aquella Lògia santamartina, on vaig comprendre que la Maçoneria és, en essència, una conversa universal que només adquireix sentit quan s'encarna en la veu concreta de cada comunitat.  

Potser aquesta és la raó de la seva persistència d'un ideal universal que només existeix quan es concreta en allò local, i tres segles després, els símbols dels constructors continuen viatjant i adaptant-se als nous desafiaments, i entre tradició i canvi roman viu el secret de la seva expansió.

Publicat a PIDO LA PALABRA