La Rebel·lió dels Oligarques
Per Milton Arrieta-López
La Revolució Francesa, aquell llampec que va esquinçar les tenebres de l'absolutisme, va ser més que una revolta burgesa: va ser l'erupció del poble contra el despotisme. La història ha volgut encasellar-la com una insurrecció de comerciants i intel·lectuals contra la noblesa feudal, però la seva veritat és més profunda, més volcànica. Va ser també la còlera del famolenc, de l'obrer, del pagès exhaurit pels impostos feudals, de la dona que veia als seus fills morir en la misèria mentre la monarquia dilapidava fortunes en palaus i banquets.
I en aquesta voràgine de canvis, la maçoneria va jugar el seu paper d'avantguarda intel·lectual. Lògies com Les Ciències fundada per Claude Adrien Helvétius, o Lògies com Les Nou Germanes, fundada per Joseph Jérôme Lefrançois de Lalande sota l'empara del Gran Orient de França, es van erigir en fars de les idees il·lustrades. En les seves reunions Benjamin Franklin al costat de Mirabeau, Desmoulins, Voltaire, ect, van segellar la seva aliança amb els arquitectes de la nova era, l'enciclopèdia per al poble, la llum per al poble. No va anar potser la fraternitat la que va encendre les llums del segle? La llibertat, la igualtat i la fraternitat no van ser abstraccions: van ser principis segellats amb la sang d'aquells que van portar la revolució al carrer, a la plaça i al cadafal.
Però el temps, en la seva ironia, ha invertit els papers. Si en el segle XVIII la burgesia combatia l'absolutisme monàrquic al costat del poble, avui, la deformació de la burgesia, els oligarques han decidit rebel·lar-se… contra el poble.
No porten tricornis ni empunyen mosquets, però la seva revolució és implacable. Ja no s'enfronten als reis, perquè han comprès que el veritable poder no és la corona, sinó el domini sobre les economies, les institucions i l'opinió pública. No els interessen les lògies, per a què? per a somiar amb repúbliques il·lustrades?, conspiren obertament en fòrums econòmics, cims empresarials i despatxos opacs de multinacionals.
L'1% més ric del planeta controla prop del 46% de la riquesa mundial, segons l'últim informe d'Oxfam (2023). Mentrestant, la meitat de la humanitat sobreviu amb tot just el 1’5% dels recursos globals. Aquesta concentració de poder és tal que, entre 2020 i 2023, l'1% més adinerat va absorbir el 63% de la nova riquesa generada. Els multimilionaris han vist les seves fortunes multiplicar-se en plena crisi global i durant la pandèmia.
Però no s'acontenten amb ser obscenament rics. Volen més. Ho volen tot.
Contra la Fraternitat dels Pobles
El més preocupant d'aquesta nova insurrecció oligàrquica és que el seu enemic ja no és un rei, sinó la pròpia fraternitat entre els pobles. Com més fragmentades estiguin les societats, més indefensos estan els ciutadans enfront de l'avanç dels monopolis i les corporacions transnacionals.
Europa és el millor exemple. La Unió Europea, un projecte que va néixer de les ruïnes de dues guerres mundials, va ser concebuda per a garantir la pau mitjançant la integració i la cooperació. No és un imperi que imposa el seu domini per la força, sinó la materialització d'una idea revolucionària: la unió com a garantia d'estabilitat i prosperitat. Però avui l'han afeblit des de dins i des de fora. Nacionalismes exacerbats, discursos d'odi amplificats per algorismes, atacs sistemàtics a les institucions democràtiques... Tot sembla que respon a una estratègia perversa: dividir als pobles per a regnar.
“Divide et impera” una locució en llatí que significa "divideix i venceràs". Es refereix a l'antiga estratègia política i militar utilitzada per a mantenir el control sobre un territori o grup de persones en fragmentar les seves forces, sembrar discòrdia interna i evitar que s'uneixin contra un enemic comú.
El món d'avui recorda massa a la modernitat líquida que va descriure Zygmunt Bauman: tot es dissol, res és permanent, els valors i les institucions es fonen com a cera davant el foc del caos mediàtic. Les constitucions que alguna vegada van ser els escuts de la civilització es tornen insuficients enfront del poder de les dades, els algorismes i la desinformació. Les mentides es viralitzen com a veritats i les veritats es difuminen en la boira digital de les fake news.
Què passarà amb la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà? Què ocorrerà amb la Declaració Universal dels Drets Humans? Que succeirà quan els Estats s'afebleixin al punt de convertir-se en meres marionetes del capital global? Si els drets només existeixen quan hi ha un poder capaç de garantir-los, llavors, què ens quedarà quan aquest poder hagi estat usurpat per un grapat de plutòcrates enarborant la bandera del capital total?
Les constitucions han estat, durant segles, el pilar sobre el qual s'han construït les democràcies modernes, establint els límits del poder i garantint els drets fonamentals. No obstant això, en l'actualitat, la seva capacitat de protegir aquests drets s'ha vist erosionada no per falta de legitimitat, sinó perquè el veritable poder ja no resideix en els Estats, sinó en estructures privades transnacionals que operen més enllà de qualsevol marc constitucional.
No importa quants articles consagrin la llibertat d'expressió si els algorismes de les grans plataformes decideixen quines veus amplificar i quins silenciar. No importa que una constitució garanteixi la privacitat dels ciutadans si la recopilació massiva de dades converteix a cada individu en un producte, vigilat i perfilat sense el seu consentiment.
Les lleis escrites poden continuar sent solemnement invocades, però si no hi ha mecanismes efectius per a aplicar-les en el nou ecosistema del poder, la seva rellevància és purament simbòlica.
En última instància, tot es tracta del control. El poder ja no s'exerceix per mitjà de lleis ni pel monopoli de la violència legítima de l'Estat, sinó a través de la gestió de la informació, la manipulació de l'economia i el domini de les narratives.
Les constitucions franceses, americanes, colombianes, mexicanes, uruguaianes o italianes poden continuar proclamant drets i llibertats, però si el control sobre la realitat material i digital està en mans de plutòcrates, corporacions i sistemes automatitzats sense rendició de comptes, els Estats quedaran reduïts a mers espectadors de la seva pròpia impotència.
En aquest nou ordre, la pregunta no és quins drets garanteix un text constitucional, sinó qui té la capacitat real de fer-los valer o d'anul·lar-los a conveniència.
El perill d'una nova Edat Mitjana o quelcom Pitjor…
Els senyals són clars. Un món fragmentat, sense cohesió social, sense fraternitat entre els pobles, és un món condemnat a la barbàrie. Si la civilització només pot sostenir-se sobre l'ordre i la cooperació, llavors la seva desintegració només pot portar-nos al caos.
I si tot el creat està destinat a ser usat, què passarà amb els arsenals nuclears? La geopolítica actual sembla una ruleta russa amb caps nuclears, on les tensions es multipliquen mentre les regles de la diplomàcia són trepitjades per interessos econòmics i ambicions personals. Si seguim aquest rumb, l'extinció no és una possibilitat remota, sinó un escenari plausible.
Tornem al passat, però sense l'idealisme de la Il·lustració ni l'audàcia de la revolució. No hi ha Voltaire, no hi ha Danton, no hi ha Washington, no hi ha Franklin, no hi ha Revere, no hi ha Hancock, no hi ha Bolívar, no hi ha Santander, no hi ha San Martín, no hi ha Garibaldi, no hi ha girondins ni jacobins disputant pel poble. Només hi ha elits econòmiques jugant als escacs amb nacions senceres, mentre els ciutadans es veuen reduïts a meres víctimes.
La rebel·lió dels oligarques no és només un atac a la democràcia: és un assalt a la pròpia idea d'humanitat. Si permetem que la fragmentació dels pobles avanci, si la desigualtat es continua aprofundint i si el poder continua concentrant-se en mans d'uns pocs, estarem cavant la nostra pròpia tomba com a civilització.
Però la història no està escrita en pedra. La Revolució Francesa va demostrar que els pobles, quan desperten, poden sacsejar els fonaments del món. Potser encara no és massa tard per a recordar que la llibertat, la igualtat i la fraternitat no són relíquies del passat, sinó flames que han de mantenir-se enceses.
Milton Arrieta-López, article a
