I. El Gran Orient de Bèlgica obre un camí nou
Per LRT
La figura que millor simbolitza aquesta etapa és Pierre-Théodore Verhaegen (1796-1862). Advocat, diputat liberal, diverses vegades president de la Cambra de Representants i Gran Mestre del Gran Orient de Bèlgica entre 1854 i 1856, Verhaegen estava convençut que el progrés d'una societat depenia de la llibertat de pensament i de l'accés a tot coneixement.
La seva obra més coneguda fou la fundació, el 20 de novembre de 1834, de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB). El principi rector de la nova universitat era el lliure examen, és a dir, el dret de qualsevol persona a investigar, discutir i arribar a les seves pròpies conclusions sense sotmetre's a l'autoritat d'una doctrina religiosa o política.
Aquell principi acabaria transcendint
l'àmbit universitari. A poc a poc, molts maçons belgues arribaren a la
conclusió que la mateixa llibertat que defensaven a les aules havia de regir
també la vida de les lògies. Si cap poder exterior podia imposar una
determinada manera de pensar, tampoc la francmaçoneria no havia d'imposar una
determinada manera de creure.
Tot i que Verhaegen morí el 1862,
deu anys abans de la reforma, el seu pensament havia deixat una empremta
profunda en diverses generacions de maçons liberals. Bona part dels
protagonistes dels esdeveniments de 1872 s'havien format en aquell ambient
intel·lectual.
Un altre centre fonamental d'aquest
debat fou la lògia "Les Amis Philanthropes", fundada a Brussel·les el 1798.
Durant el segle XIX es convertí en una de les lògies més influents d'Europa.
Entre les seves columnes coincidien professors universitaris, científics,
juristes, metges, artistes i parlamentaris, tots ells convençuts que la
francmaçoneria havia d'adaptar-se als nous temps sense renunciar als seus
ideals.
Les discussions que s'hi
desenvolupaven giraven al voltant d'una idea fonamental: la fraternitat no
podia dependre d'una professió de fe. El que havia d'unir els maçons era el
compromís amb la recerca de la veritat, la tolerància, la justícia i el perfeccionament
moral, no pas una determinada concepció de la transcendència.
Aquestes idees també trobaven suport
en el desenvolupament de noves disciplines científiques. La història comparada
de les religions, l'arqueologia, la filologia i l'antropologia començaven a
demostrar que moltes tradicions religioses compartien mites, símbols i valors
comuns. Aquesta nova mirada afavoria una comprensió més oberta del fet religiós
i reforçava la convicció que cap confessió podia reclamar l'exclusivitat de la
veritat.
Entre els intel·lectuals que millor
representaren aquesta sensibilitat destaca Eugène Goblet d'Alviella
(1846-1925). Historiador de les religions, professor de la Universitat Lliure
de Brussel·les, senador liberal i Gran Mestre del Gran Orient de Bèlgica
entre 1884 i 1887, dedicà bona part de la seva obra a estudiar els símbols
religiosos des d'una perspectiva històrica i comparada. Tot i que encara era un
home jove quan s'aprovà la reforma de 1872, acabaria convertint-se en un dels
seus principals intèrprets i difusors.
La reforma de 1872
Després d'anys de debat, el Gran
Orient de Bèlgica aprovà, l'any 1872, una reforma que canviaria la
història de la francmaçoneria continental.
La decisió no consistia a rebutjar la
religió ni a substituir una creença per una altra. El seu objectiu era molt més
precís: eliminar l'obligació de reconèixer el Gran Arquitecte de l'Univers
com a requisit per a l'admissió dels candidats.
La diferència pot semblar subtil, però
era transcendental.
A partir d'aquell moment, les lògies
del Gran Orient de Bèlgica podien continuar reunint persones profundament
religioses, deistes o teistes, però també admetien agnòstics i ateus, sempre
que compartissin els valors fonamentals de l'Orde.
La pertinença a la francmaçoneria deixava de dependre d'una professió de fe i passava a fonamentar-se en el compromís ètic de cada individu.
Per primera vegada, una gran
obediència maçònica afirmava institucionalment que la llibertat absoluta de
consciència havia d'estar per damunt de qualsevol exigència doctrinal.
Aquesta decisió no fou rebuda
unànimement. Alguns maçons temien que la reforma trenqués amb la tradició
iniciada per les Constitucions d'Anderson. Uns altres, en canvi, sostenien que
era precisament la manera més fidel de mantenir viu el seu esperit. Si Anderson
havia volgut evitar que les diferències religioses dividissin els maçons, ara
calia fer un pas més: eliminar qualsevol obligació que pogués convertir-se en
un motiu d'exclusió.
Aquesta interpretació acabaria
imposant-se al Gran Orient de Bèlgica i exerciria una influència decisiva sobre
la maçoneria continental.
La notícia de la reforma es difongué
ràpidament per Europa. A França, on el debat feia anys que també s'havia obert,
fou seguida amb un interès extraordinari. Molts maçons francesos hi veieren la
demostració que era possible mantenir la identitat maçònica sense exigir una
professió de fe obligatòria.
Cinc anys més tard, aquesta reflexió
culminaria en una decisió que tindria una repercussió internacional encara més
gran: la reforma constitucional del Gran Orient de França, impulsada per
Frédéric Desmons durant el Convent de 1877.
Proper apartat II. El Gran Orient de França i la consagració de la llibertat absoluta de consciència.
Podeu llegir la introducció del treball aqui. *Quan la francmaçoneria va proclamar la llibertat absoluta de consciència.
