Sobre l'admissió de musulmans a la maçoneria: la discussió a l'Índia (1873)
Escrit per Eduardo Montagut
Segons ens referia el Butlletí Oficial del Gran Orient d'Espanya en el número del primer d'agost de 1873, la qüestió de l'admissió dels musulmans a la maçoneria era una qüestió de constant discussió a l'Índia, almenys al segle XIX.
En un article d'un germà anònim que es va publicar a "Masonic Record" es defensava la idea que mentre es professés la religió islàmica no es podia ser maçó. L'autor opinava que, si bé per obtenir els dos primers graus no hi havia cap objecció que oposar a un musulmà, ja que no estarien en oposició a l'Alcorà, en canvi no podia accedir al tercer grau per les obligacions que contreia al jurament. Ja no podria mirar com a germans els qui, i sempre segons aquest autor, la seva llei obligava a considerar com a “kafirs” (Kafir és un terme que es refereix a l'infidel, no creient o no musulmà, i també a qui rebutja Al·là). Així, si un musulmà deixa de creure, rebutja, es burla o no compleix amb els pilars de l'Islam es converteix en kafir). Per aquesta circumstància es veia constrenyit a destruir-los si refusessin sotmetre's a l'Islam. L'autor afirmava que també era cert que no tots els musulmans opinaven que un cristià fos un kafir, però molts seguien considerant que ho eren els hindús i els perses.
A més, l'articulista pensava que cap maçó voldria admetre en lògia un musulmà si per això havia d'expulsar els perses.
En canvi, per al Gran Orient d'Espanya, o per als redactors del Butlletí, els costums, les pràctiques i els progressos de la civilització havien fet caure en desús moltes disposicions de l'Alcorà, de manera que qualsevol musulmà podia ser maçó, obtenir tots els graus i observar les prescripcions maçòniques.
