EL RITU FRANCÈS: UNA DEFINICIÓ COMPLICADA

Aquest estiu remenant entre la bibliografia de què disposo a casa, he trobat un article de Roger Dachez sobre el que avui anomenem Ritu Francès, Ritu Modern o Ritu dels Moderns, que considero molt senzill i aclaridor respecte a l'origen, la consolidació i la denominació. Aquest és un tema que ha suscitat força debat a l'àmbit maçònic . Alguns diuen que no té gaire interès i que, en tot cas, no és fonamental a Maçoneria; altres li donen una importància rellevant, sobretot a nivell històric. i jo comparteixo aquesta opinió. Aquest és el motiu d'haver-ho volgut compartir, avui, amb vosaltres.

Roger Dachez, nascut el 1955, és un reconegut investigador, historiador i conferenciant de la Francmaçoneria francesa que hi va participar, el 14 de juny de 2012 en un col·loqui organitzat pel Gran Capítol General del Gran Orient de França amb el títol de “Permanència i diversitat del Ritu Francès”. La seva ponència, que he traduït, així com el debat posterior, porta per títol: 

“El Ritu Francès: una definició complicada”.

Anna Garcia 

Comencem, doncs. Roger Dachez diu així:

Voldria intentar respondre una pregunta a la qual, des del començament, ja us diu que no podrem respondre.

Aquesta pregunta és: És possible definir el Ritu Francès de manera que puguem respondre: el Ritu Francès és senzill, és un ritu o una pràctica masònica caracteritzada pel que ara us diré?

Doncs no és possible o és gaire difícil. Però, malgrat tot, aconseguirem arribar a un punt de confluència.

En primer lloc intentaré mostrar-vos totes les pistes falses que es mostrin, perquè aquestes pistes falses són força instructives.

La primera idea, la més senzilla, consisteix a dir: és la Maçoneria que ha practicat els rituals del Ritu Francès des del principi. Al cap ia la fi, avui dia, tots aquells que practiquen el Ritu Francès es troben en una lògia on tots els rituals estan etiquetats com a Ritu Francès. És senzill: si porta l'etiqueta, és Ritu Francès.

El primer problema és que aquest és un argument fals perquè durant molt de temps hi ha hagut els qui, com el personatge de Molière monsieur Jourdain, han practicat la prosa del Ritu Francès sense saber-ho. L'expressió Ritu Francès, com Pierre Mollier ha documentat en nombroses ocasions, apareix molt tardana. Quan dic molt tardana, parlant com a erudit al segle XVIII, vull dir que apareix als darrers anys del segle XVIII i als primers anys del segle XIX. Però durant la major part del segle XVIII, es va estar practicant una Maçoneria que, sense cap mena d'error, està vinculada al Ritu Francès per un llinatge ininterromput de rituals, per un llinatge ininterromput de lògies, per un llinatge ininterromput de germans, les pràctiques dels quals corresponen als mateixos principis fonamentals del Ritu Francès.

Així doncs, la denominació Ritu Francès no ens garanteix res. Fins i tot podem anar més enllà. A l'últim quart del segle XVIII, van aparèixer a França i sota les mateixes autoritats, algunes lògies poc nombroses que s'anomenaven lògies escoceses. Cal anar amb compte ja que, a maçoneria, el terme escocès és encara més complex que el terme “francès”; hi tornaré més endavant. Però aquí estem parlant de lògies dels tres primers graus, de lògies dels tres primers graus que s'autodenominen “lògies escoceses”,   algunes de les quals, per cert, per un vincle de l'últim moment, pretendran formar part dels fundadors del qual a França s'anomenarà a principis del segle XIX el Ritu Escocès Antic. Ja veiem començar a aparèixer l'expressió Ritu Escocès. I això ens porta a dir: “si hi ha un Ritu Escocès, és que també hi ha un Ritu Francès”. Doncs no; hi ha un Ritu escocès però encara no un Ritu francès.

Però això va més enllà, perquè quan mireu el sistema simbòlic d'aquestes lògies, i tornaré a aquest tema, us adoneu que podem comparar molt seriosament, molt rigorosament, amb molta precisió i honestedat el sistema simbòlic d'aquestes anomenades lògies escoceses de finals del segle XVIII amb una variant local del Ritu Francès. Tot seguit veurem el perquè. No sols el Ritu Francès no s'anomenava Ritu Francès al segle XVIII, sinó que algunes coses que es denominaven escocesos corresponien realment al que ara diem que són del Ritu Francès.

El Ritu Francès no va portar aquest nom fins a principis del segle XIX. La raó és senzilla: l'aparició d'un nou interlocutor; un interlocutor que reclamava el seu lloc: el Ritu Escocès Antic i Acceptat. És a partir d´aquell moment que, per diferenciar les coses, s´estableix l´expressió Ritu Francès. I, òbviament, és a partir d'aquest moment, quan es pot dir que el que és anomenat Ritu Francès, és Ritu Francès.

Però el problema no s'acaba aquí perquè es fa palès un fet nou, que és que des de la dècada de 1740, de fet des de 1737, tenim els primers documents que descriuen el ritual de les lògies franceses del segle XVIII. (No he dit del Ritu Francès, sinó els rituals de les lògies franceses del segle XVIII, cap al 1737). Fins a mitjan segle XIX, si incloem el famós Ritual Murat, que és de l'inici del Segon Imperi, podem dir que de manera natural hi va haver enriquiments, i també modificacions. Al principi els rituals tenen 10 pàgines, al final, 30 o 40 pàgines (com més avancem en el temps, més extensos es tornen els rituals), però fonamentalment són rituals amb el mateix contingut, la mateixa estructura, que simplement, amb el temps, expliquin molt més, comenten molt més els actes i les dades simbòliques que són bàsicament. Només durant l'últim terç, l'últim quart del segle XIX i el començament del segle XX, sota el mateix nom del Ritu Francès, aquests mateixos rituals patiran modificacions importants, enormes fins al punt que, si prenem el punt d'inici al 1737 i el punt d'arribada, al 1922, en un cas no es deia el Ritu Francès però podríem s'anomenava Ritu Francès, però ens podem preguntar si realment es tracta de Francmaçoneria.

D'entrada, constatem que l'etiqueta Ritu Francès no és una etiqueta fiable per definir què és el Ritu Francès.

Si canviem d'estratègia i ho analitzem des d'una altra perspectiva, trobem que al segle XVIII el mot “ritu” fa referència sobretot al sistema dins el qual es practica la maçoneria, i no tant a la manera de practicar la Maçoneria en els tres primers graus (que és pràcticament la mateixa a tot arreu excepte per les variacions, que també es poden trobar avui dia, entre dues el mateix ritual, cosa que tots vosaltres i tots nosaltres sabem molt bé, doncs entre una lògia i una altra la implementació d'un mateix text no és exactament igual).

Així doncs, a part d'aquestes variants locals, tothom practica la mateixa Maçoneria als graus blaus. La distinció entre ritus és tardana. A l'últim terç o darrer quart del segle XVIII la paraula Ritu designa sobretot una escala de graus, perquè al segle XVIII en general, i això és molt important, no s'atorga cap importància fonamental als graus blaus. Es considera que són una simple introducció al coneixement i que cal deixar-los enrere tan aviat com sigui possible. Els graus d'aprenent i company es van atorgar durant molt de temps alhora, a la mateixa cerimònia, la mateixa nit, i el grau de Mestre el mes següent i llavors al germà se li deia: «Germà, és ara quan comencen les coses importants» i aquestes coses importants a què es referien, eren els Alts Graus (no se'ls va anomenar així immediatament Maçoneria" o fins i tot com els "Graus Escocesos."

Això vol dir que es tractava del Ritu Escocès?, doncs no, no era el Ritu Escocès, eren els Graus de la Maçoneria. I tots els germans que practicaven el Ritu Francès, que en aquell temps no s'anomenava Ritu Francès, reben al cap de poques setmanes aquells famosos graus que s'anomenaven escocesos i que, tot i així, eren en essència el teixit fonamental de la pràctica masònica francesa. I aquests alts graus no eren escocesos ni francesos. La famosa llista dels vint-i-cinc graus que Morin es va portar   al continent Americà el 1761 i que, afegint-ne alguns més, estarien a l'origen dels que tornarien quaranta anys més tard sota la denominació de Ritu Escocès Antic i Acceptat, són graus de la tradició masònica francesa, perquè al segle XVIII del grau de Mestre.

I aquí podem veure de nou que, la distinció entre els alts graus i els graus blaus té, al segle XVIII, un sentit molt diferent del que li donem avui, ni tenen el secretisme, el que no s'hagi de parlar, o de fer-ho en un passadís mig a les fosques com si hi hagués un món entre els uns i els altres. Si li haguessis dit a un masó del segle XVIII: Germà, tens el grau de Mestre i has arribat a la plenitud, s'hauria rigut de tu i hauria dit que no. Saps com s'anomenava un Germà amb grau de Mestre?, li deien "Mestre ordinari". Esdevenies una mica millor quan obtenies el grau de Mestre Perfecte, Mestre Irlandès o Mestre Escocès i era llavors quan començaves a ser una persona important, però ser Mestre ordinari, era realment la base, el mínim i era millor no parlar-ne gaire.

En primer lloc, la distinció que fem avui dia no existia a la pràctica d'aquell moment. Especialment la seqüència dels graus que es practicaven, no era específica de cap ritu en particular. Quant a la segona meitat dels anys 1780, el Gran Capítol General va dur a terme el treball, més o menys ben fet, de recollida, estandarització i síntesi, això no tenia cap importància. I això ho va demostrar Pierre Mollier fa molts anys. Aquesta feina potser es va fer de qualsevol manera, potser si la féssim avui la faríem diferent, però no es va fer tan mal com a vegades s'ha dit; hem anat massa lluny a la crítica, especialment pel que fa a l'elecció dels graus.

És clar que hi havia molts més de quatre graus en la tradició masònica francesa; hi havia desens. Alguns tenien el mateix nom dues vegades; Alguns tenien un nom i només existia el nom, no hi havia cap ritual a sota. No importava, però n'hi havia molts. Els quatre que van ser triats no van ser una gran creació. En un moment del treball es diu que s'ha seguit l'ordre analític conegut. I això què vol dir?

Això vol dir que el Gran Capítol General no va innovar fonamentalment res. Ja feia dècades que era costum atorgar el grau d'Elegit, un grau d'Escocès (en un ritu francès), atorgar el grau de Cavaller d'Orient o Cavaller de l'Espasa, que era un grau clau, un grau final, considerat com a tal durant uns quinze anys, entre 1741/45 i 17 Rosacreu. Tots aquests noms indiquin una única i mateixa cosa. Era un costum que va començar el Gran Capítol General i, a més, es qüestionava a si mateix. Es preguntaven: "no hauríem de posar altres?, no n'hauríem d'afegir més?", perquè hi havia altres graus que existien i que havien tingut molt d'èxit, per exemple el grau de Kadosch, o el grau de Cavaller del Sol que va tenir un destí diferent i, al segle XIX, va estar alguns anys al Ritu Franc. Com podeu veure, el que ens ensenya aquesta perspectiva històrica és que no hem de ser essencialistes amb el terme Ritu Francès o Ritu Escocès dient que hi ha un Rosacreu escocès i un Rosacreu francès. Un maçó del segle XVIII no hauria entès què li estàvem dient.

Buscar una seqüència de graus, veure el contingut dels graus per qualificar el Ritu Francès o el Ritu Escocès al segle XVIII, no té sentit, no ho podem fer. Així que encara hem de trobar una sortida, una solució.

Es pot provar una altra solució: hi ha una doctrina, una filosofia; hi ha un destí que està inscrit ja sigui al Ritu Escocès o al Ritu Francès.

Com podem veure, tots els tòpics, totes les caricatures són òbviament possibles. El Ritu Francès és el ritu laic i republicà, progressista i lliurepensador, i el Ritu Escocès és tot el que el Francès no és (d'aquesta manera evitem dir coses desagradables). Evidentment entenem que això no és així. Els maçons francesos del segle XVIII practicaven el Ritu Francès, que no s'anomenava Ritu Francès. Practicaven uns ritus dels Alts Graus, que més tard es van incloure al Ritu Francès, que alguns anomenaven escocesos. Tanmateix, podríem imaginar el duc de Montmorency Luxemburg, administrador general del Gran Orient de França sota el duc de Chartres (aleshores duc d'Orleans), sent partidari de la separació de l'Església i l'Estat i de l'establiment de la República (recordo que va ser el primer emigrant de França)?

Així, cometem un segon error quan fem aquesta assimilació. Un error que podria ser qualificat de metonímia històrica. Resulta que a la segona meitat del segle XIX, es donen circumstàncies que no tenen res a veure amb el Ritu Escocès, ni amb el Ritu Francès, ni amb la Maçoneria, però que sí que tenen a veure amb la història política, social i religiosa de França. En aquell moment, per moltes raons complexes i que es poden reconstruir, la Maçoneria i en particular el Gran Orient de França, es va convertir en receptacle d'un pensament polític progressista, d'una filosofia positivista que no es podia expressar enlloc i, com que naturalment el ritu predominant o fins i tot l'Orient del Gran o del Franc o gairebé exclusiu la transformació dels rituals del Gran Orient va conduir a una transformació dels rituals del Ritu Francès perquè era el seu ritu principal.

Però la història a vegades és implacable. A finals del segle XIX, hi havia una Obediència favorable a les lògies mixtes i hostils als Graus Superiors, era anarcosindicalista, i us puc dir que respecte als tres aspectes esmentats, aquesta no era certament la posició del Gran Orient de França, que no estava a favor de la coeducació, ni en contra dels Graus Alts i no era, realment, anarcosindicalista; el nom d'aquesta Obediència era la Gran Lògia Simbòlica Escocesa i practicava el Ritu Escocès Antic i Acceptat. Com podeu veure, la història és implacable.

Així doncs, hem de concloure que no és possible definir el Ritu Francès? Naturalment que és possible! És tornant al que podríem anomenar una filiació històrica i simbòlica.

La Maçoneria, provinent d'Anglaterra -diguem Gran Bretanya- és va establir a França a mitjans dels anys 1720, potser un poc abans, però en tot cas certament a mitjans dels anys 1720 per a les lògies instituïdes. Venia d'Anglaterra, d'aquella primera Gran Lògia de la Història de la Maçoneria, la primera de totes les Grans Lògies del món, que -com tothom sap- va ser fundada el 24 de juny de 1717 en una petita taverna al barri de Sant-Paul de Londres. Aquesta Maçoneria deriva directament d'aquella primera Gran Lògia i, de fet, va ser fundada per britànics. El primer d'ells, el comte de Derwentwater, fins i tot havia dit: «som aquí per raons polítiques (eren exiliats polítics) esperem no quedar-nos gaire temps, no admetrem mai els francesos». Malauradament acabaran admetent els francesos i afortunadament per a nosaltres.

I així és com aquesta tradició maçònica va arrelar a França. Com es va demostrar fa força anys, especialment per Alain Bernheim -escoltem-ho amb atenció perquè és molt important- fins al 1750   la tradició i la pràctica de la Maçoneria a Londres i a París són exactament idèntiques. És el mateix. Avui es diu que els anglès i els francesos són dos mons maçònicament diferents. En aquell moment, era el mateix, exactament els mateixos rituals amb variants locals que he esmentat abans.

El 1750, hagué una ruptura fonamentada en la història maçònica anglesa amb la creació d'una segona Gran Lògia rival , la Granda Lògia dels Antics. La disputa entre elles, sobre la qual no m'hi detindré perquè tardaria massa, va durar cinquanta anys. I després de cinquanta anys (els anglesos saben fer el que a nosaltres, els francesos, ens és més difícil), es van unir. Les dues Grans Lògies es van unir per crear el que encara es coneix com la Gran Lògia Unida d'Anglaterra. Però resulta que els dos sistemes simbòlics, la manera d'organitzar la lògia i la manera de dur a terme les cerimònies, difereixen força entre la Gran Lògia dels "Moderns", la del 1717, i la Gran Lògia dels "Antics", la del 1751. Recordeu que a Anglaterra els moderns són els més antics, i això és diu lògica anglesa.

Quan es va decidir un ritual d'unió, resulta que, per moltes raons, va ser el ritual dels antics el que va prevaler, cosa que va fer que la tradició dels moderns, la més antiga, la de la primera Gran Lògia, desaparegués d'Anglaterra.

Però on ha perdurat?

A França, a través del que s'ha anomenat, per aquesta raó, el Ritu Modern, no perquè s'hagi inventat recentment, ni perquè fos una reacció a un ritu arcaic, no. És el més antic, el més antic conegut i el més antic documentat. És el de la primera Gran Lògia de Londres i és el que constitueix la tradició maçònica francesa; és la filiació històrica. Quan s'ha reconstruït aquesta filiació històrica, que és molt fiable, ens adonem que podem definir el Ritu Francès per algunes invariants simbòliques i estructurals. Una lògia de Ritu Francès implica uns indicadors de l'organització de la lògia i aquests indicadors són constants, és una tradició constant i és la més antiga documentada: el Venerable Mestre a l'Orient, dos Vigilants a Occident, J per a la columna del nord, B per a la columna del Est, dos a l' Sud-Oest, amb el quadre de lògia al centre. Aquests són els indicadors simbòlics fonamentals del Ritu Francès, del Ritu Modern, és a dir, de la tradició maçònica més antiga. Òbviament, en aquest marc fonamental, són possibles diverses variants, i Ludovic Marcos ho dirà aviat.

Simplement voldria dir, i aquí és on acabo, que la definició més simple que podem donar i, finalment, l'única que és certa i indiscutible del Ritu Francès, és que, fins i tot més enllà del seu nom, és la Tradició maçònica més antiga que prové directament de la primera Gran Lògia de Londres que es va establir el 1725 a França. Aquest patrimoni és senzill a la seva expressió, perquè té pocs elements, però és un patrimoni cert, és un patrimoni fonamental perquè ens transporta enrere en el temps, ens envia als mateixos orígens de la Tradició Maçònica.

Debat posterior al discurs de Roger DACHEZ

Q: El punt de partida, si ho entenc bé, són els anglesos. Només una pregunta: aquest ritu s'ha convertit en el Ritu Francès, com ens consideren els anglesos en l'apropiació del seu ritu i que hem anomenat el Ritu Francès?

RD: Podem donar alguns elements de resposta. En primer lloc podem dir que hi ha una menció el 1738, és a dir, a la segona edició de les Constitucions d'Anderson, on Anderson parla de la Maçoneria que des de fa un temps ha sortit d'Anglaterra. Evidentment, el 1723 no ho va esmentar, i amb raó. El 1738 va dir: "hi ha a altres països   -aquest va ser el cas de França- Grans Lògies que ja assumeixen la seva independència".

Així que van reconèixer força aviat en aquella època que hi havia altres Grans Lògies i altres maçoneries diferents de la seva, excepte que en aquell moment, fins al 1750, això no els comprometia gaire, perquè en definitiva, a part de la independència administrativa, era essencialment la mateixa Maçoneria que la seva. Òbviament, quan parles amb un francmaçó anglès de base de França, el primer que diu és que "els francesos són molt complicats; el 1877 van renunciar als principis i als landmarks". Els anglesos cometen aquesta metominia confonent el contenidor amb el contingut.

Us explicaré una anècdota molt breu. Fa uns anys, em van convidar a parlar a Manchester en una associació de recerca maçònica i vaig esmentar els malentesos que hi ha entre Anglaterra i França, especialment sobre l'expressió GADL'U. A la tarda, aquests investigadors anglesos em van dir: “Hem preparat una cosa, us mostrarem un ritual maçònic anglès del segle XVIII que ja no es practica avui al nostre país”. Havien treballat durant mesos per memoritzar un ritual maçònic. Pocs de nosaltres assistirem a aquesta presentació i havien triat un ritual del 1762 que representa un ritual de la Gran Lògia dels Moderns, és a dir, del Ritu Francès que no porta el seu nom. Era exactament comparable al que es feia a França al segle XVIII. Seguidament em van preguntar què en pensava, i els vaig dir: “És molt interessant, és una cerimònia anglesa preciosa, això és exactament el que fem a la meva lògia”, i llavors els vaig veure vacil·lar un moment dient-se, “Com és possible que a França es faci el que fèiem a Anglaterra fa un segle i mig, i que nosaltres no hem fet mai mes?

Una gran part del malentès franc-anglès és deu simplement al desconeixement mutu sobre qui és realment l'altre i les raons per les quals fa el que fa i no fa el que no fa.

PM: Una altra petita anècdota, fa tres setmanes sortirà un article en una revista americana de gran difusió, com Time, que és Business Week. L'article deia: hi ha alguna cosa molt sorprenent a França, és que es parla molt de la Maçoneria. A França, la Maçoneria està molt desenvolupada però és molt diferent de la d'aquí. Hi havia un article de 2 o 3 pàgines sobre la Maçoneria a França i entrevistaven el meu homòleg britànic, John Amill, que és el bibliotecari de la Gran Lògia Unida d'Anglaterra, i va dir amb un to que podem suposar seriós: “Els francesos s'han pres moltes llibertats amb què nosaltres hem fet”. 

P: Acabo de veure la pel·lícula "La clau escocesa" en què participa Pierre Mollier. Podem atribuir-hi   la filiació escocesa? Te sentit quan parlem dels Alts Graus?

RD: És un gran problema. Per respondre molt ràpidament, podem dir que hem de distingir entre origen proper i origen llunyà. L'origen proper a la tradició maçònica francesa és la Gran Lògia dels Moderns, que no s'anomenava així en aquell moment, és a dir, la primera Gran Lògia de Londres i Westminster fundada el 24 de juny del 1717. Però d'on prové el ritual de la Gran Lògia de Londres? Tenim textos que són els rituals maçònics més antics coneguts al món, textos que no són gaire anteriors, que daten aproximadament de 1696 a 1715 i que són escocesos. Hi ha bones raons per creure que aquests rituals descriuen un estat probable de les pràctiques maçòniques escoceses des d'almenys el primer terç del segle XVII. Hi ha diversos arguments força sòlids que ho suggereixen.

Quan mirem aquests rituals, que són molt senzills i en part són recordatoris, són enormement similars al que es feia a Londres als anys 1720 i podem pensar que una part significativa dels primers usos de la primera Gran Lògia va adoptar costums coneguts a Escòcia durant el segle XVII.

Dos personatges van tenir un paper en aquest afer el caràcter escocès dels quals era emblemàtic: va ser, per descomptat, James Anderson, el pare del qual havia estat membre de la Lògia d'Aberdeen i, per tant, estava perfectament familiaritzat amb les costums maçòniques escoceses, i a França amb Ramsay va tenir una per força fugaç però va tenir un paper força fugaç. Ramsay que,   amb la seva persona va unir els dos continents ja que va ser iniciat el 1730 a la lògia "Horn" de Londres (la mateixa on Montesquieu va ser iniciat) i el 1736 el trobem com a orador de la Gran Lògia. En el seu famós discurs, la inspiració és clarament d'origen britànic. Aquests són dos homes emblemàtics capaces de construir ponts entre la primera manifestació maçònica del segle XVII, la Gran Lògia dels Moderns de 1717, i la primera Maçoneria francesa.

Per cloure aquesta Planxa , un petit resum:

El Ritu Francès va ser portat a França per aquells maçons anglès que s'hi van refugiar fugint de les persecucions que patien a seu país. Era el Ritu que ells practicaven a les seves lògies angleses.

Així, durant la major part del segle XVIII es va estar practicant una Maçoneria clarament vinculada al que avui anomenem Ritu Francès, però que, en aquell moment, no s'anomenava com a tal. Així ho demostren un llinatge ininterromput de rituals, de lògies i de germans les pràctiques dels quals corresponen als principis fonamentals del Ritu Francès.

Al segle XVIII la pràctica dels graus blaus de la Maçoneria era pràcticament idèntica per a totes les lògies, sense distinció. Aquests graus no tenien pràcticament cap importància, ja que eren considerats com una simple introducció al “Coneixement”, que es trobava en els graus posteriors al de Mestre, que eren anomenats com a “Graus Sublims de la Maçoneria” o com a “Graus Escocesos”. I aquesta denominació de “graus escocesos” no volia dir que eren graus del Ritu Escocès, però tampoc del Ritu Francès. Eren, senzillament, els graus de la Maçoneria que es situaven més enllà del grau de Mestre. En aquells anys la paraula “Ritu” designava simplement una escala de graus, Els historiadors de la Maçoneria tenen clar que en aquella època no es parlava ni de Ritu Francès ni de Ritu Escocès i que, quan es parlava de lògies escoceses això feia referència als que practicaven els anomenats Graus Sublims de la Maçoneria o Graus.

A l'últim quart del segle XVIII començaren a aparèixer a França algunes lògies blaves que s'anomenaven Lògies Escoceses algunes de les quals, a principis del segle XIX, pretengueren ser considerades com a lògies fundadores del que es començava a anomenar com a Ritu Escocès Antic i Acceptat pels graus blaus. Els maçons francesos del segle XVIII practicaven el Ritu Francès, que no és deia Ritu Francès. I, als Alts Graus, practicaven uns rituals que més tard es van incloure al Ritu Francès, però que alguns anomenaven escocesos

Els 25 graus de la tradició maçònica francesa que, al 1761, Étienne Morin va portar a Amèrica, van tornar al cap de quaranta anys, enriquits amb alguns més, sota la denominació de Ritu Escocès Antic i Acceptat. Va ser en aquest moment, als primers anys del segle XIX, amb l'arribada a França d'un nou interlocutor, el Ritu Escocès, quan apareix l'expressió Ritu Francès.

El Ritu Francès es defineix per la seva filiació històrica i simbòlica: la Maçoneria, provinent de la primera Gran Lògia de la història fundada el 24 de juny de 1717 a una taverna de Londres, va ser fundada per britànics -exiliats polítics a França- que pensaven retornar ben aviat al seu país. I fins al 1750 la tradició i la pràctica de la Maçoneria a París i a Londres van ser exactament idèntiques. Amb la creació a Londres d'una segona Gran Lògia, la dels Antics, va començar una disputa entre elles que va acabar al cap de 50 anys més amb la unificació d'ambdues a la Gran Lògia Unida d'Anglaterra i va prevaler el ritual dels “Antics”. Per tot això, el Ritu més antic conegut i el més antic documentat, és el de la primera Gran Lògia de Londres, el que constitueix la tradició maçònica francesa i la més antiga, el que va ser anomenat com a “Modern” i com a “Francès”, que té unes característiques simbòliques i estructurals mantingudes al temps i que són les més antigues documentades.