Sobre l'origen de la maçoneria: en la transició entre els segles XVII i XVIII
Escrit per Eduardo Montagut
Per fi, sembla que la teoria que més èxit té avui dia és la que planteja que la maçoneria com l'entenem des de l'època il·lustrada va ser una creació o invenció dins d'un context espacial i temporal determinat, a Anglaterra, Escòcia, França i Holanda, és a dir, al nucli fonamental de l'Europa occidental, al canvi entre els segles XVII i XVIII.
Aquesta teoria considera que els altres plantejaments, que hem vist, van ser invencions dels propis maçons per tal de buscar legitimitats, i acceptacions en aquell moment històric de canvi entre dos segles, cosa que ha passat en infinitat d'ocasions quan es cerquen o inventen orígens històrics per justificar noves organitzacions, institucions o decisions.
D'altra banda, també van participar en l'elaboració d'aquestes recreacions històriques els amants de les teories i els orígens mil·lenaris i complicats, o perquè busquessin donar a les lògies altres usos i objectius que els purament maçònics.
Les lògies naixerien, en conseqüència, com a clubs d'homes lliures i de bons costums, una expressió que s'ha mantingut en maçoneria. I ho van fer quan estaven sorgint noves formes de sociabilitat entre la burgesia i la noblesa més inquietes, en un món on es començava a qüestionar l'Antic Règim. Aquestes reunions, que es van anar organitzant a mesura que avançava el segle XVIII van suposar un àmbit privat, protegit davant de l'exterior, on poder desenvolupar unes relacions basades en igualtat i amb democràcia, però tot sota una estructura organitzativa jerarquit-zada, és a dir, sota un ordre, encara que justificat de manera diferent del que existia a l'exterior, on tot partia d'una autoritat superior basada en un suposat origen diví.
