AQUÍ NINGÚ NO SANGNA: LA MAÇONERIA I EL SEU CULTE A LA INVULNERABILITAT
Per Margarita Rojas
A la maçoneria passa una cosa curiosa, gairebé domèstica, com quan en una reunió familiar ningú no confessa que està cansat i tots compten, amb un somriure entrenat, com els va de bé. Alguns entren buscant eines i acaben polint una màscara. No la màscara ritual, que al menys té sentit simbòlic, sinó una altra de més enganxosa: la del germà que sempre està dret, sempre ha triomfat, sempre sap.
Ningú no diu “tinc por”, perquè la por sembla no estar al ritual. Cap no diu “no puc”, perquè el mall només serveix per colpejar endavant, mai per recolzar-se i poder aixecar-se. Aleshores s'instal·la una competència silenciosa, un campionat de medalles visibles: qui és més reeixit, qui ha arribat més alt, qui parla des d'un càrrec més ostentós. Es confon el progrés interior amb el currículum, i la pedra bruta comença a semblar-se massa a un perfil de LinkedIn.
A la maçoneria ningú no és trenca. O, millor dit: ningú no és trenca en públic, que és la manera més respectable de no trencar-se mai. Tot sembla estar disposat perquè el germà arribi enter, ferm, amb la veu ben col·locada i la biografia ordenada cronològicament cap a l'èxit. El temple no té espai per al titubeig; si en té, està molt ben dissimulat darrere de columnes, manils i paraules solemnes que sonen a certesa.
Un entra creient que aprendrà a conèixer-se i descobreix, amb el temps, que també aprèn a administrar-se. A dosificar-se. A mostrar només allò que llueix. Perquè hi ha alguna cosa tàcita, mai escrita, que es transmet amb l'eficàcia dels secrets més ben guardats: aquí no es ve a fallar, aquí és ve a haver arribat. Ningú ho diu, és clar. Però tothom ho sap. Aquí es ve a mostrar, així sia per mitjà de petites intrigues de barri.
La vulnerabilitat és una mena de profanació. No figura als rituals, no s'esmenta a les planxes, no se suggereix als brindis. El germà pot parlar d'ètica, humanitat, de la caiguda dels imperis i de l'elevació de l'esperit, però no pot dir “estic perdut”. Pot citar els clàssics, però no confessar que ahir nit no va dormir. Podeu dissertar sobre la pedra bruta durant quaranta minuts sense admetre que encara no sap per on començar a polir-se el mateix.
Aleshores passa una cosa estranya: un Orde que proclama la fraternitat com a principi acaba funcionant, a temps, com una vitrina. Cadascú exposa la seva millor peça. El càrrec que va tenir. El càrrec que tindrà. El projecte que lidera. L'èxit que ho legitima. És parla poc del fracàs perquè el fracàs no dóna prestigi; no suma graus simbòlics, no obre portes, no convida a la taula principal.
Així s'instal·la una competència muda, sense cronòmetre ni trofeus visibles, però ferotge. No cal dir “jo sóc més” per a que tots ho estiguin dient. Només cal explicar la història adequada al moment just. Només cal no callar mai. Només cal no dubtar.
El més curiós és que aquesta competència no sempre és externa. A vegades passa dins del mateix germà, que comença a comparar-se amb una versió ideal de si mateix: el maçó que hauria de ser, el que sempre té respostes, el que mai no vacil·la, el que encarna el símbol sense mancar-lo amb suor humana. I com que aquesta versió és impossible, el resultat és un cansament elegant, una fatiga que es dissimula amb correcció ritual.
És competeix pel que tingui més “xapetes” a la solapa, el que acumuli més graus, el que tingui més títols, el que atregui més membres a la seva lògia, així les seves estratègies siguin mesquines.
El que és tràgic —i també el més humà— és que l'Orde que parla de fraternitat esdevé, a vegades, un teatre on ningú no permet plorar en escena. Com si la vulnerabilitat fos una manca d'instrucció, com si reconèixer una esquerda fos trair l'ideal. I així, envoltats de símbols que conviden a despullar-se per dins, molts segueixen vestits d'èxit, rígids, impecables, sols.
Convé recordar-ho, perquè el temple no és torni un mirall autocomplaent: hi va haver maçons que no competien per a semblar, sinó que van sortir a fer. Garibaldi, per exemple, no va necessitar càrrecs pomposos, ser pretensiós pels seus increïbles números falsos, ni mostrar-se perfecte per justificar-ne la pertinença; la seva biografia va ser una successió de derrotes, exilis, traïcions, ferides mal tancades i causes perdudes que van insistir fins a tornar-se història. No va ser el germà reeixit en el sentit prolix del terme, sinó l'incòmode, el que fracassava i tornava a intentar-ho, el que entengué que la fraternitat no és declama sota sostre, sinó que es posa a prova fora, on hom ho pot perdre tot. Davant seu, certa maçoneria contemporània —tan ocupada a exhibir estabilitat i èxit— queda perillosament semblant a una sala d'espera on es parla molt de la feina, però pocs s'embruten les mans. Més aviat és traeixen.
La maçoneria parla molt de treball interior, però no sempre tolera el desordre que aquesta feina produeix. Perquè treballar de cap endins implica remoure coses que no combinin amb la solemnitat: inseguretats, contradiccions, pel fracàs, sensació d'impostura. Implica acceptar que el tremp també podria ser un lloc per dir “no sé qui sóc avui”, i això sembla massa desalineat amb l'escaire.
Hi ha alguna cosa gairebé teatral en tot això. Com si el tremp fos un escenari on cadascú interpreta el paper del germà realitzat, de l'iniciat que avança sense ensopegades, del masó que ja entendrà. Ningú no vol ser l'actor que s'equivoca de parlament. Cap vol trencar la il·lusió col·lectiva que tots saben exactament què hi estan fent.
I, tanmateix, només cal mirar amb una mica d'atenció —no gaire, només una mica— per notar les esquerdes. Són en els silencis massa llargs. A les mirades que baixin quan algú esmenta el fracàs sense voler. En la rigidesa de certs somriures. A la manera com s'aplaudeix amb entusiasme excessiu, com si l'aplaudiment també serviu per tapar alguna cosa.
Potser el problema no és la maçoneria, sinó la por. La por de quedar nu sense la protecció del símbol. El no estar a l'alçada d'una tradició que sembla que exigeix grandesa constant. El per descobrir que la fraternitat, si és real, hauria de poder suportar el tremolor d'un germà que confessa que no pot més.
Perquè la fraternitat veritable no és construeix amb triomfs compartits, sinó amb fragilitats admeses. No neix quan tothom està bé, sinó quan algú s'atreveix a dir que està mal i no és expulsat del cercle per això. Però aquesta és una fraternitat incòmoda, que no llueix bé en discursos ni en actes, que no es deixa enquadrar fàcilment en una planxa prolixa.
Potser per això costa tant. És més fàcil competir en èxits que no pas acompanyar-se en fracassos. És més còmode admirar el germà exitós que seure al costat del germà trencat. El primer confirma que el sistema funciona; el segon ho posa en dubte.
I així, paradoxalment, un Orde que es presenta com a espai de transformació corre el risc de tornar-se un museu d'homes i dons que fingeixen haver arribat. Arribat on?, no se sap bé. Potser a un cim imaginari des del qual ja no es permet mirar cap avall.
Algun dia –perquè aquestes coses sempre passin algun dia– algú parlarà fora de torn. No per lluir-se, sinó per dir alguna cosa maleïda, mal construïda, profundament humana. Dirà que te por. Que no entén. Que se sent petit. I en aquell instant, si la maçoneria recorda el que diu ser, no ho corregirà, no ho silenciarà, no ho vestirà de metàfores precipitades. Ho escoltarà.
Aquest dia potser el temple deixarà de ser una passarel·la d'èxits i tornarà a ser un taller. Un lloc on no guanya el que sembla més sòlid, sinó el que s'anima a mostrar on és esquerdat. Perquè només aquí —a l'esquerda, no al marbre polit— comença de debò la tasca.
Potser algun dia algú s'atreveixi a aixecar la mà al mig del temple i digui, sense metàfores: “no estic bé”. Aquest dia, potser, la maçoneria recordarà que la veritable obra no és semblar sòlid, sinó acceptar que tota construcció comença per reconèixer les fissures.
És la meva paraula
Aquí l'article original en llengua castellana
